ATUREM-LOS! I després del 14N? Un pla de movilitzacions fins a derrotar a la dreta
Just després de les eleccions del 20N de 2011, el PP aconseguí el seu màxim suport, un 46%. A juliol, després de l’arribada dels miners a Madrid, milions de persones es mobilitzaren mostrant l’enorme ràbia acumulada. Això va tenir un efecte clar, tal i com va succeïr en les setmanes anteriors a la vaga general del 29 de març. A juliol, la intenció de vot al PP va caure al 30%.
En aquesta situació, la proposta de la Cimera Social, formada en torn a UGT i CCOO, de petició d’un referèndum al Govern sobre els retalls, és bastant ingènua. Un referèndum ara no seria sobre tal o qual aspecte de la política del PP, sinó sobre la seva mateixa continuitat al poder. Evidentement, Rajoy no el convocarà.
Però les mateixes enquestes a nivell estatal ja constitueixen un referèndum sobre el PP. Així fou vist per desenes de milers de treballadors i joves, que es mobilitzaren el 25S sota la consigna “Pren el Congrés”. La repressió del 25S va provocar una mobilització molt més important quatre dies després. La reedició de similars protestes a l’octubre, encara que a quasi un centenar de manifestants se’ls hi han obert diferents processos sancionadors, mostra que per la via repressiva el Govern no podrà silenciar les protestes. Posteriorment, les mobilitzacions estudiantils van tenir un enorme impacte. Per primera vegada en aquest país, un porcentatge significatiu de pares no va dur els seus fills a escola com a mitjà de protesta.
El 14N, Vaga General i movilització europea
A Portugal vam veure com una altra mobilització convocada per Internet va traduïr-se en la manifestació més grossa a Lisboa des de la Revolució dels Clavells. Dies després, els manifestants envoltaren tota una nit el Palau on era reunit el Govern, obligant-lo a rectificar la llei que baixava directament els imposts a les grans fortunes per pujar-se’ls als treballadors. També a Londres i a Roma vam assistir a finals d’octubre a mobilitzacions de masses. A Gran Bretanya els manifestants demanaren la convocatòria d’una Vaga General, que seria la primera des de 1926 en aquest país.
La convocatòria de mobilitzacions europees el 14N, on el més destacat serà la realització de la primera Vaga General Ibèrica en tota la història, respon a aquest procés. Encara que cada país té les seves particularitats, les masses observen els desenvolupaments dels processos de lluita en cadascun d’ells, prenent nota de les experiències dels mateixos.
Falta de control de la situació per part del Govern
La situació oberta a Catalunya després de la manifestació de la Diada, juntament amb el resultat de les eleccions basques, obren un nou front de problemes al PP precisament quan la gran burgesia espanyola i els seus creditors estrangers més necessiten d’estabilitat.
Les negatives dades econòmiques de la situació internacional, començant per la UE, avalen el temor de les burgesies centreeuropees, a les quals se’ls multipliquen els països que rescatar (els últims, Xipre i Eslovènia). Des de la defensa dels seus interessos particulars, el punt de vista de l’eix alemany en el cas espanyol és que els centreeuropeus “bastant fan ja refinanciant el deute i banca espanyoles”. Toca pagar els deutes… i amb condicions.
Els plans del PP no es compleixen
Un dia després de les eleccions gallegues es va fer públic que Espanya va acabar 2011 amb el mateix dèficit que Grècia, un 9,4% del PIB. Els ajustos en 2011 només van servir per reduir el dèficit en 1.000 milions d’euros. Igualment, dos dies després de les eleccions a Galícia, el Govern va revelar un dèficit en la Seguretat Social de, com a mínim, un 1% del PIB.
“Ningú es creu les previsions del Govern”, clamava El País, després que l’Executiu presentés el seu projecte de pressuposts per 2013. El mateix periòdic, en la seva editorial del 25 d’octubre, ho deia ben clar: “la pràctica totalitat d’institucions i analistes anticipen que, en el millor dels casos, en 2013 la recessió serà equivalent a la soferta aquest any”.
De setembre de 2011 a setembre de 2012 la desocupació va créixer en més de 800.000 persones en l’Estat espanyol. Una situació recessiva similar a la viscuda en l’últim any tindrà nefastes conseqüències a tots els nivells en una economia ja anèmica: caiguda de la recaptació impositiva i tendència al creixement del deute i del pagament dels seus interessos.
Cada vegada més pobresa entre la classe treballadora…
El 25% de desocupació indica que depassarem la xifra dels 6 milions d’aturats en els propers mesos, al mateix temps que ja hi ha 13 milions de persones afectades per la pobresa, un 27% de la població. 1.737.000 llars tenen a tots els seus membres en atur. Al mateix temps, un 33% dels aturats apuntats a l’INEM no reben cap tipus de prestació.
La pujada de l’IVA i dels imposts especials, que graven fonamentalment a les famílies humils, la desocupació existent, la contrareforma laboral que la patronal ha forçat fer al seu Govern… Tot això ha portat al fet que al setembre s’hagi constatat la major caiguda del poder adquisitiu dels treballadors des de fa 27 anys, segons l’INE.
…mentre s’incrementa l’opulència dels rics
L’últim informe de l’Agència Tributària indica que els 3.000 principals grups empresarials espanyols van pagar en imposts amb prou feines un 5% dels seus beneficis. Quants assalariats podem dir que paguem tan sols un 5% d’IRPF? Això també ha empès al fet que la diferència entre el 80% més pobre i el 20% més ric de la societat espanyola hagi arribat al nivell històric més alt, ocupant Espanya el primer lloc en aquest sentit dels 27 països de la UE.
El Govern ja ha anunciat que prepara una nova contrarreforma de les pensions. Volen pagar els deutes de les grans empreses i bancs, responsables fonamentalment de l’endeutament exterior de l’economia espanyola, a través dels recursos de l’Estat. Per dues vies:
– Permetent-los un augment desorbitat en les seves tarifes (70% d’increment de la tarifa elèctrica en els últims 5 anys, comissions bancàries, pujada en transport, en els hidrocarburs…).
– Traspassant a l’Estat els sectors obertament fallits, on no només parlem de grans caixes i bancs, sinó d’immobiliàries, empreses d’autopistes… Aquí apareix l’anomenat “banc dolent”. Aquests diners només es podran treure a costa de deprimir encara més el poder adquisitiu dels treballadors, amb més imposts, al mateix temps que es fan desaparèixer àrees senceres del feble estat del benestar construït en les darreres dècades.
Clar que no podem seguir així! Clar que es pot derrotar al PP!
EU i els sindicats de classe han de posar el seu segell en els esdeveniments. Fa falta organitzar un pla de mobilitzacions PER DESPRÉS del 14N
La declaració del Consell Confederal de CCOO que convoca la vaga del 14N demana “una altra política que doni prioritat a la reactivació econòmica”. La qüestió és: quin govern portarà endavant aquesta política? Per descomptat, no el govern del PP. El govern del PP no és un govern fort. El principal diari econòmic europeu, el Financial Times, va subratllar el 27 de setembre la incapacitat i debilitat del govern de Rajoy per controlar una situació que li fuig de les mans.
Són les organitzacions de la classe treballadora les qui han de donar l’empenta definitiva a un govern cada vegada més odiat. En última instància, l’objectiu de la mobilització ha de ser el de fer caure al govern del PP.
És positiu el pas donat d’implicar al màxim d’organitzacions populars en la resposta que necessita la classe treballadora i els sectors més humils de la societat davant els plans del Govern. Les anomenades Cimeres Socials, per barris i localitats, poden jugar un paper positiu a l’hora d’organitzar la mobilització abans i després del 14N. Però s’ha d’implicar, recuperant la unitat d’acció sindical, a la resta d’organitzacions de la classe treballadora: CGT, ELA, LAB, CIG, SAT…
Recentment, el Secretari General de CCOO va dir que la Vaga General “ja era necessària des del passat 13 de juliol”. Implícitament, Toxo admet amb això que la mera resposta de la Marxa a Madrid del 15S, davant la reiteració dels atacs del govern Rajoy, era insuficient per detenir-los.
No se li ha de donar marge al PP, com sí es va fer després del 29 de març o a finals de juliol. Des de ja fa falta que els dirigents d’UGT i CCOO publicitin una agenda de mobilitzacions per després del 14-N. Sempre és necessari un descans, però per prendre nou impuls: realitzant un balanç de la Vaga General centre a centre, barri a barri, per preparar els següents passos. Si el govern del PP no fa marxa enrere, cal anar cap a una Vaga General de 48 hores, en el marc d’un procés de mobilitzacions sostingudes.
Des d’Esquerra Unida podem i hem d’actuar de pont entre totes les organitzacions de la classe treballadora per aconseguir aquest objectiu, insistint a oferir una sortida a la bogeria que la burgesia pretén: avui, mitjançant el govern del PP; demà, amb un PP ja cremat, a través d’un Pacte d’Estat, com ja va succeïr en la transició. EU ha d’aspirar a defensar, al costat dels sindicats de classe, una sortida independent en benefici de la classe treballadora que impedeixi qualsevol tipus de retallada. Ja n’hem sofert bastants!
Puedes enviarnos tus comentarios y opiniones sobre este u otro artículo a: [email protected]
Para conocer más de la OCR, entra en este enlace
Si puedes hacer una donación para ayudarnos a mantener nuestra actividad pulsa aquí