Català
Typography
  • Smaller Small Medium Big Bigger
  • Default Helvetica Segoe Georgia Times

Publicam a continuació l'article aparegut a la revista "Lucha de Clases" nº 9 amb motiu del 14 d'abril. Enmig de la major crisi de la monarquia des de la transició, i d'un debat entre monarquia-república que apunta a un gir oportunista per part de la burgesia cap a posicions republicanes, convé que des de l'esquerra recordem què va significar la 2ª República, entendre les tensions de classe que hi havia darrere i assenyalar els errors de la direcció de l'esquerra, que varen impedir un pic rere l'altre que la classe obrera prengués el poder.

Lliçons de la 2ª República

L'aguda crisi del capitalisme espanyol i el descrèdit de les institucions de l'Estat burgès, com la Monarquia, han duit a un primer plànol la tradició republicana de l'esquerra i del moviment obrer espanyol. Extreure lliçons de l'experiència republicana de 1931-1939, en ocasió del 82 aniversari de la proclamació de la 2ª República, és una necessitat per a encarar la lluita per la República avui dia.

La Monarquia d'Alfons XIII.

A començaments del segle XX, Espanya era un dels països més endarrerits d'Europa. El 70% de la població vivia al camp i el 60% era analfabeta.

La burgesia espanyola, resultat de la fusió de la feble burgesia industrial amb la vella oligarquia terratinent, era una classe profundament reaccionària. Vinculada a la Monarquia decadent dels Borbons, havia de recórrer regularment a cops militars per mantenir l'estabilitat social.

El proletariat espanyol tenia una rica tradició de lluita i va formar organitzacions de masses, com el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Confederació Nacional del Treball (CNT), anarquista, i, en menor mesura en un primer moment, el Partit Comunista (PCE). Va protagonitzar importants lluites insurreccionals, com la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909 i la vaga general revolucionària d'agost de 1917, que va iniciar un període tempestuós de lluita de classes conegut com el Trienni Bolxevic (1917-1920). L'esgotament d'aquest període d'ascens de lluites, sumat al desastre de la política colonial al Marroc, va derivar en el cop d'estat del general Primo de Rivera el 1923.

La proclamació de la república. El 1930, l'Estat espanyol va ser colpejada per la crisi econòmica mundial i els treballadors i camperols es van llançar a innombrables lluites. El nombre de desocupats es va disparar fins al milió. La Monarquia estava completament desacreditada. En un intent desesperat per sobreviure, el rei Alfons XIII va cessar a Primo de Rivera.

En la seva agonia, el govern monàrquic va convocar eleccions municipals el 12 abril 1931 per cercar una legitimitat popular que no tenia. Però els partits monàrquics van patir una derrota humiliant a les ciutats, i les masses es van llançar al carrer exigint la proclamació de la República. El rei Alfons XIII va haver d'abdicar. L'oposició republicana (socialistes i burgesos liberals) va assumir el govern provisional i el 14 d'abril va ser proclamada la 2ª República, 37 anys després de l'efímera República de 1873-1874.

La demanda d'una república democràtica tenia profundes arrels en la tradició de lluita dels obrers espanyols i de les seves organitzacions, i en la petita burgesia progressista. Els treballadors i camperols pobres cercaven en la República la satisfacció radical dels seus reclams: condicions de vida decents, terra per als camperols, acabar amb l'endarreriment i l'analfabetisme ... Però per als capitalistes i terratinents, la proclamació de la República era simplement un canvi cosmètic per contenir l'escomesa de milions d'obrers i camperols.

República burgesa o república socialista?

En les primeres eleccions, els republicans burgesos "progressistes" i el PSOE van obtenir la majoria, formant un govern de coalició.

La coalició republicana-socialista va fracassar completament en el seu intent de resoldre les tasques democràtiques pendents: la reforma agrària, el desenvolupament industrial, modernitzar la societat, separar l'Església de l'Estat, democratitzar l'exèrcit, alliberar el Marroc i resoldre el problema nacional a Catalunya i al País Basc. Consumar aquestes tasques era incompatible amb el manteniment del capitalisme perquè la burgesia espanyola estava soldada al vell ordre reaccionari.
Només la classe obrera, prenent el poder amb el suport dels camperols pobres, podia treure el país de l'endarreriment expropiant a la gran burgesia i dissolent el podrit aparell estatal per substituir-lo per organismes de poder obrer i camperol. Només la classe obrera, que no està interessada en cap tipus d'opressió, podia alliberar el Marroc del colonialisme espanyol i oferir a la resta de nacionalitats oprimides una unió voluntària en una República Socialista de Pobles Ibèrics.

La classe obrera i els camperols pobres van tendir instintivament des del primer moment a traspassar els límits del capitalisme per resoldre els seus problemes, particularment en els moments aguts de lluita de classes (octubre de 1934, febrer-juny de 1936, i sobretot en la Guerra Civil), amb la presa de fàbriques, oficines, la terra, etc. No obstant això, l'actitud dels dirigents obrers del PSOE, del PCE i també de la CNT va ser, en diferents moments i circumstàncies, bloquejar aquestes temptatives revolucionàries i ajudar a restaurar l'edifici de l'Estat burgès, demolit per les masses treballadores en aquests moments decisius.

L'absència d'una direcció socialista conseqüent va ser el que va provocar el fracàs del govern de coalició republicana-socialista (1931-1933), del govern del Front Popular (febrer-juliol de 1936) i, sobretot, de la revolució social deslligada pels treballadors i camperols a l'Espanya republicana durant la Guerra Civil.

La incapacitat per vincular la construcció d'una república veritablement democràtica amb la transformació socialista de la societat va acabar en la sagnant derrota de 1939 i en la dictadura franquista.

Avui, com ahir, una república veritablement democràtica és incompatible amb el sistema capitalista. Reproduiria els mateixos problemes i injustícies socials actuals, sota la monarquia joancarlista. Conduiria a la desmoralització i a un nou triomf de la reacció. Per això, avui com ahir, la lluita per una república conseqüentment democràtica ha d'estar vinculada a lluitar per a que la immensa majoria de la població, els treballadors i altres capes oprimides de la societat, tenguin, gestionin i controlin col·lectivament la riquesa que creen amb les seves mans i cervells amb l'únic interès de l'avanç i el desenvolupament de la societat. Una república conseqüentment democràtica només pot tenir existència com una república socialista.