Pagina principal Català Visca la república catalana, a baix el 155! A organitzar-nos per defensar la república amb mobilització des de baix, vaga general, i un programa socialista i internacionalista!

Visca la república catalana, a baix el 155! A organitzar-nos per defensar la república amb mobilització des de baix, vaga general, i un programa socialista i internacionalista!

ImprimirCorreo electrónico
Bookmark and Share

El dia d’ahir, el 27 d’octubre, fou una jornada històrica: per primera vegada des de que Companys sortí al balcó del Palau de la Generalitat és proclamada la república catalana. És també la primera vegada, des de que els feixistes aixafaren la segona república fa gairebé 80 anys, que una part de l’Estat espanyol assumeix la república com a forma de govern, rebutjant als Borbons i al règim del 78, hereu directe del franquisme.

portada revolucióAquesta fita extraordinària no és el fruit de l’habilitat política dels consellers i dirigents de la Generalitat. És la conseqüència de la lluita heroica del poble català, a les urnes però sobre tot als carrers, de la mobilització de les masses, que van exigir un referèndum, es van organitzar per a assolir-lo, van fer front a la repressió, i van sotmetre a un Puigdemont vacil·lant a una pressió irresistible. La república doncs és filla de la lluita de masses, i és la lluita de masses la que l’ha de defensar i la que s’ha de fer càrrec de la seva consolidació i conformació.

El 155

Al mateix temps, el govern espanyol no ha tardat en respondre amb l’article 155: un veritable cop d’Estat contra la democràcia, anunciant la destitució del Govern, la dissolució del Parlament, i la convocatòria d’eleccions per al 21 de desembre. L’empresonament dels Jordis mostra fins on estan disposats a arribar per aturar la lluita del poble català.

La seva por és comprensible. La proclamació de la república ha sacsejat el fetitxisme de la invulnerabilitat del règim del 78, colpint dos dels seus aspectes més antidemocràtics i reaccionaris: la “indivisibilitat de la nació espanyola”, imposada per la força del franquisme a la fi de la guerra civil i conservat a la constitució del 78; i la monarquia borbònica, una relíquia d’un passat medieval bàrbar associat als períodes més negres de la història contemporània de l’Estat espanyol, imposada també pel règim franquista.

És aquest desafiament al poder intocable de l’Estat, dels seus jutges, de les seves forces repressives i de l’oligarquia de les 200 famílies que governa a l’ombra, el que no pot tolerar la classe dominant espanyola i els seus polítics titelles. Juan Luís Cebrián, director de El País, expressava fidelment la preocupació de la classe dominant espanyola:

Porque ante lo que nos encontramos no es solo ante una declaración de independencia de un territorio, sino ante la más seria amenaza contra la democracia española desde que se aprobara la Constitución. Más seria aún que la intentona golpista de 1981, o el terrorismo de ETA, pues el ataque proviene de una insurrección civil, alentada, programada y azuzada desde las propias instituciones catalanas. Sedición, rebelión y traición son, al margen de las calificaciones penales, los verdaderos nombres que el diccionario aplica sin matices a la actitud de los cabecillas de este intento de incoar una revolución bolivariana en pleno corazón de Europa. (El País, 27/10/2017, quan parla de democràcia es refereix al règim del 78, es clar) 

Rajoy s’ha posat un full de ruta curt, que va fins a les hipotètiques eleccions del 21 de desembre. Aquesta acceleració del seu programa reflecteix la seva por i la sensació de que la situació a Catalunya pot esdevenir incontrolable. De fet però, aquestes eleccions, si és que les poden dur a terme, i no s’ha de donar per feten un clima de mobilització i d’efervescència social, no resoldran res: si el sobiranisme les boicoteja, el govern espanyolista que hi sorgirà no tindrà cap autoritat popular, serà odiat, i a més de continuar la repressió contra el sobiranisme, haurà de dur a terme una política antisocial de retallades.  D’altra banda, la participació de l’independentisme podria revalidar el seu mandat popular, minvant el 155 i portant la situació de nou al punt de partida.

El govern espanyol està disposat a mobilitzar tot el seu aparell repressiu contra la república catalana. I no només el govern del PP i l’aparell d’Estat: els partits del règim (PSOE i Cs); els grans capitalistes, que ja han començat el seu xantatge contra el poble català amb la fuga massiva de seus d’empreses; i la Unió Europea i l’imperialisme nord americà, que recolzen fermament a Rajoy. Els capitalistes catalans, que durant dècades han fet ús d’una demagògia nacionalista, ara han deixat al descobert el seu caràcter reaccionari amenaçant la república i fent pressió dins del Govern, sobre tot sobre el PDeCat. La conclusió de tot això és clara: com ja havíem explicat, a l’Estat espanyol, l’exercici del dret a l’autodeterminació es una tasca revolucionària, que implica un trencament amb l’Estat, l’oligarquia capitalista i l’imperialisme, i que només es pot assolir amb mètodes de lluita de masses, d’organització des de baix i amb una direcció audaç, ferma i decidida. Com s’ha dit sempre molt correctament des de la CUP, la independència es guanya amb desobediència.

La proclamació de la república ha esta una victòria important i ens n’hem de congratular, però no és pas la fi d’aquesta batalla. De fet, n’és el començament de la seva fase decisiva. S’obre un període de lluita i ens hem de preparar.

Les vacil·lacions de la Generalitat

La declaració d’independència pel Parlament no estava assegurada 48 hores abans. Sectors importants del nacionalisme burgès i petit burgès, sobre tot del PDeCat, van tractar fins a l’últim moment de posposar la DUI i d’arribar amb un pacte amb l’Estat. El president i el seu partit han estat sotmesos a grans pressions per capitular, i només l’absoluta tossuderia i crueltat de l’Estat espanyol, plens de supèrbia i ànsies de venjança, han impedit que el PDeCat hagi donat un pas enrere. L’anunci de Puigdemont el dijous de que convocaria eleccions atonòmiques, renunciant a la DUI, va ser clarament un intent de capitular. Només la negativa de l’Estat a aturar el 155 a canvi d’eleccions, i la pressió d’ERC i de la CUP i de les masses als carrers, amb els estudiants en vaga omplint la plaça St Jaume, van aturar aquest intent de trair el mandat de l’1-O.

Aquestes vacil·lacions no ens han de sorprendre gaire: són un reflex de les limitacions de classe del PDeCat, un partit burgès, a l’hora de lliurar la batalla per l’autodeterminació. El PDeCat rep les pressions dels capitalistes catalans i estrangers, que no volen la independència. A més, al Govern li manca una perspectiva de lluita que vagi més enllà de les maniobres institucionals en el marc de la Generalitat i de les apel·lacions a la mediació de la UE. Davant de l’onada repressiva que es prepara, podrà el PDeCat defensar efectivament la república i les institucions històriques del poble català? Nosaltres pensem que no, i que l’esquerra independentista ho hauria d’explicar i preparar-se per prendre el protagonisme en aquesta batalla. L’acatament per part dels directors dels Mossos, Soler i el seu major, Trapero, de les seves destitucions, que el Govern no ha contestat, no és un bon precedent.

Bastim els CDRs com a baluard revolucionari de la república

Hem de mobilitzar-nos per frenar la repressió i defensar les institucions democràtiques de Catalunya. Però hem d’estar alerta davant de les limitacions de la direcció del nostre moviment. Ens enfrontarem els atacs frontals de l’Estat espanyol, el boicot de la “comunitat internacional”, i el xantatge dels grans capitalistes. Per tant, només una línia revolucionària pot defensar la nova república català, no només combatent amb mètodes de lluita de masses i d’empoderament des de baix la repressió de l’Estat, sinó trencant l’aïllament al que ens vol sotmetre la UE amb apel·lacions audaces als pobles i els treballadors de l’Estat espanyol i de tot Europa, i fent front al boicot econòmic amb un programa socialista d’expropiacions i control obrer. Podem dir amb seguretat, que, per les dinàmiques de lluita en les que entrarem, la república catalana serà socialista o no serà. La revolució democràtica catalana de l’1-O i el 27-O ha d’esdevenir una revolució social per sobreviure. Això vol dir que ha de dotar-se d’una direcció d’esquerres, que tregui l’hegemonia del moviment a la dreta del PDeCat, incapaç de defensar la república en un context de lluita frontal.

En Marx explicà molt bé el 1850 la relació entre la revolució democràtica i la revolució social:

En aquesta lluita, com en les anteriors, la massa petitburgesa mantindrà una actitud d’espera, d’irresolució i inactivitat tant de temps com li sigui possible, amb el propòsit que, en quant quedi assegurada la victòria, utilitzar-la en benefici propi, invitar els obrers a què romanguin tranquils i retornen al treball, evitar els denominats excessos i desposseir el proletariat dels fruits de la victòria. No està en mans dels obrers impedir que els demòcrates petitburgesos procedeixin d’aquesta manera, però sí que està en les seues mans dificultar-los la possibilitat d’imposar-se al proletariat en armes, i dictar-los condicions tals que la dominació dels demòcrates burgesos porti des del principi el germen de la seua caiguda, facilitant així considerablement la seua ulterior substitució pel poder del proletariat. Durant el conflicte i immediatament després d’acabada la lluita, els obrers han de procurar, abans de tot i en tot allò que es pugui, contrarestar els intents contemporitzadors de la burgesia i obligar els demòcrates a portar a la pràctica la seua actual fraseologia terrorista. Han d’actuar de tal manera que l’excitació revolucionària no torni a ser reprimida immediatament després de la victòria. Al contrari, han d’intentar mantenir-la tant de temps com sigui possible. Els obrers no sols no han d’oposar-se als anomenats excessos, als actes de venjança popular contra individus odiats o contra edificis públics que el poble només pot recordar amb odi, no sols han de tolerar tals actes, sinó que han d’assumir la direcció dels mateixos. Durant la lluita i després d’ella els obrers han d’aprofitar totes les oportunitats per a presentar les seues pròpies demandes junt amb les demandes dels demòcrates burgesos. Han d’exigir garanties per als obrers tan prompte com els demòcrates burgesos es disposen a prendre el poder. Si fos necessari, aquestes garanties han de ser arrencades per la força. En general, és necessari procurar que els nous governants s’obliguen a les majors concessions i promeses; és el mitjà més segur de comprometre’ls. Els obrers han de moderar generalment, i en la mesura en què sigui possible, l’embriaguesa del triomf i l’entusiasme provocat per la nova situació que segueix tota lluita del carrer victoriosa, oposant-ne una apreciació freda i serena dels esdeveniments, i manifestant obertament la seua desconfiança envers el nou govern. Junt amb els nous governs oficials, els obrers hauran de constituir immediatament governs obrers revolucionaris, ja sigui en forma de comitès o consells municipals, ja en forma de clubs obrers o de comitès obrers, de tal manera que els governs democràtics burgesos no sols perden immediatament el suport dels obrers, sinó que es vegin des del primer moment vigilats i amenaçats per autoritats recolzades per tota la massa dels obrers... Mentre que els petits burgesos democràtics volen posar fi a la revolució el més ràpidament possible, després d’haver obtingut, com a màxim, les reivindicacions abans mencionades, els nostres interessos i les nostres tasques consisteixen en fer la revolució permanent fins que les classes més o menys posseïdores siguin desallotjades de la seua posició dominant, fins que el proletariat conquisti el poder de l’estat... (Marx, 1850)

Necessitem un baluard revolucionari per defensar la república, i aquest moviment han de ser els CDRs. Aplegant als sectors més combatius del moviment en plataformes amples i democràtiques arrelades al territori, són la clau per donar a la lluita per la república catalana el caràcter que necessita. Els hem de bastir, d’enfortir, d’eixamplar, d’arrelar al territori. Han de penetrar els llocs de treball. Hem de conquistar als CDRs als sectors honestos i radicals del món de Podem i dels Comuns, encapçalats per Albano Dante Fachin, que representen una part important del proletariat català. Els CDRs poden esdevenir el terreny on construir un front únic de tota l’esquerra lluitadora catalana. Es fa necessària una nova trobada nacional que vagi més enllà de la necessaria coordinació i els doti d’una direcció i d’un full de ruta clar.

Els CDRs tenen una doble tasca: d’una banda un paper pràctic, fent-se càrrec de les mobilitzacions i prenent la primera línia en la lluita per la república davant de la feblesa i les vacil·lacions del Govern. Hem de contrarestar tots els cops de l’Estat contra la Generalitat i les seves institucions recolzant-nos en les nostres forces i combatent amb els nostres mètodes. Caldrà defensar físicament els edificis i les seus de la Generalitat contra les forces d’ocupació. Hem d’organitzar també una vaga general que paralitzi el país. Els treballadors dels mitjans de comunicació públics ja han anunciat la seva desobediència. També ho ha advertit la USTEC-STEs, sindicat majoritari a l’ensenyament públic. Aquest és el camí a seguir. Com es va veure el 3-O, aquesta és la millor eina per combatre la repressió. Si comença una veritable fuga de capitals de Catalunya, com sembla possible, els treballadors i les treballadores s’han d’organitzar als llocs de treball per mantenir-los oberts, si es fa necessari sota ocupació obrera. Hem de fer campanya pel boicot a les eleccions del 21-D, i assenyalar qualsevol intent de compromís o capitulació per part del PDeCat.

D’altra banda, els CDRs han de tenir un paper polític i programàtic, donant al moviment un caràcter nítidament d’esquerres que permeti guanyar a una majoria decisiva de la classe treballadora de Catalunya, i conquistar les simpaties del proletariat de la resta de l’Estat. Només una república amb un ferm arrelament obrer i popular, amb un programa ambiciós de transformació social, política i econòmica, sostinguda per les masses als carrers i amb una direcció audaç i valenta, que respongui només davant del poble treballador, podrà fer front a la repressió de l'Estat. De fet, hem de ser honestos i reconèixer que, no obstant el caràcter massiu, popular i progressista del moviment per la república, hi ha un sector important de la classe obrera a Catalunya que, tot i oposant-se a la repressió estatal, es malfia del moviment d’autodeterminació en gran mesura per culpa del PDeCat, que comprensiblement detesten. Per guanyar-nos a aquests sectors necessitem un pol d’esquerres que els atragui, vinculant la lluita contra la repressió a la lluita contra les retallades, les privatitzacions, la precarietat, i per una societat millor.

La responsabilitat de la CUP

La CUP, que és el partit més conseqüent i més lluitador del camp sobiranista, té un paper molt important en aquestes tasques. Ha fet una feina meravellosa impulsant els CDRs i ajudant a donar-los una expressió nacional. Els seus militants i simpatitzants han estat en primera línia de les protestes de les últimes setmanes. La consigna llençada pels companys i les companyes de la CUP, “pa, sostre, treball”, és molt encertada. Ara, hem de donar carn i os a aquestes consignes amb un programa de lluita i de transformació social, defensat al si dels comitès.

A més a més, ara que el règim posarà en marxa tot el seu aparell repressiu per esclafar el sobiranisme català, hem de fer una crida constant a la classe treballadora de la resta de l’Estat i demanar la seva solidaritat. Abans de l’1-O, la CUP i fins i tot ERC van dirigir-se de manera valenta a l’esquerra estatal, i van enviar delegats a Madrid i altres ciutats per fer campanya. Hem de tornar a fer-ho. Els oprimits d’altres parts de l’Estat espanyol són el millor aliat del poble català, i ens poden ajudar a minar la repressió de l’Estat des de dins: els miners asturians, el jovent de Vallecas, els jornalers andalusos, els metges de Granada, els veïns de Múrcia aixecats contra el mur de l’AVE, etc. Catalunya ha de ser l’espurna de la revolució ibèrica i això a més ens ajudarà a guanyar aquells sectors de la classe obrera que encara no estan guanyats a la lluita per la república catalana.

Cal per tant desenvolupar una línia independent. La direcció de la CUP, que és el partit més conseqüent i més lluitador del camp sobiranista, no pot concentrar-se en pressionar a Puigdemont i a dependre de tot el que diu i fa. Com diuen molt bé els companys i les companyes d’Arran, cal marcar el nostre propi full de ruta al marge de la Generalitat.

Companys tingué la valentia de proclamar la república el 34. Però no va preparar la seva defensa, deixant a les masses desarmades i cridant a la calma. Vuit hores després de la proclamació, davant de l’arribada de les tropes espanyoles, es rendí. Podem pensar que Puigdemont serà més valent i més audaç que Companys? Clarament, no. L’esquerra lluitadora, encapçalada per la CUP, ha de fer seva la tasca de defensar la república, bastint al calor de la lluita els òrgans d’una societat nova: una societat socialista que esdevingui un far de llum per als pobles de la Península i més enllà. Companys i companyes, és hora d'estar alerta i esmolar bé les eines, perquè toca segar moltes cadenes!

Defensem la república catalana!

A baix el 155, a baix el règim del 78 a Catalunya i pertot!

Boicot a les eleccions del 21-D, desobediencia a l’Estat espanyol!

Vaga general i mobilitzacions als carrers!

Eixamplem la base de la república a ambdós costats de l’Ebre amb un programa socialista!

Bastim i arrelem els CDRs als barris, pobles i llocs de treball!

Per una nova república, per una nova societat, pel socialisme!