Catalunya i el dret a decidir

Escrito por Declaració de Lluita de Classes Lunes 09 de Septiembre de 2013
Imprimir

La crisi del capitalisme espanyol ha exacerbat tots els vells dimonis irresolts en segles, com la qüestió nacional; és a dir, el problema dels drets democràtics pendents de les anomenades nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), inclòs el dret a l'autodeterminació. Això darrer implica reconèixer als pobles català, basc i gallec el dret a decidir en un referèndum democràtic si desitgen romandre dins l'Estat espanyol o declarar-se nacions independents i respectar la seva voluntat.

diada-de-catalunya 203Els marxistes de Lluita de Classes defensem el dret a l'autodeterminació d'aquestes nacionalitats, però considerem la independència una via falsa per a resoldre els seus problemes econòmics, socials i polítics. En el seu lloc, proposem la unió voluntària dels pobles ibèrics en una Federació Socialista, com una primera etapa cap a una Federació Socialista Europea, fins a culminar en una Federació Socialista Mundial.

La responsabilitat de la burgesia espanyola

La burgesia espanyola, degut a l'endarreriment històric del capitalisme espanyol, va ser incapaç d'integrar harmònicament territoris i poblacions diverses, d'aquí la pervivència de la qüestió nacional a l'Estat espanyol. A tot això s'hi va sumar la repressió ferotge dels drets democràtics d'aquestes nacionalitats, de la seva llengua i cultura, particularment durant el franquisme que va establir una dictadura brutal i un horrible estat centralista que va fer detestable la paraula “Espanya” al conjunt de la societat.

Durant la malament anomenada transició democràtica, després de la fi de la dictadura franquista, els dirigents del PSOE i del PCE acceptaren la limitada democràcia burgesa, incloent la continuïtat de la monarquia franquista, i abandonaren la defensa del dret a l'autodeterminació.

Ara, la política reaccionària del PP – hereu del franquisme i de la ideologia nacionalista espanyola més reaccionària – ha agreujat el problema.

En el que respecta a Catalunya en els darrers anys, a tot l'anterior s'hi sumen els atacs contra aspectes elementals del sentiment nacional català (la declaració d'inconstitucionalitat d'algunes parts de l'Estatut d'autonomia, com la que reivindicava Catalunya com a nació; la pèrdua de drets de la llengua catalana a les escoles amb la nova llei educativa, etc.), el que ha aguditzat el ressentiment social contra “Espanya”.

En aquest context, la idea de la independència està tenint un suport creixent dins la societat catalana, fonamentalment entre les capes mitges i sectors de la mitjana burgesia, tot i que compta amb l'oposició de la gran burgesia catalana, que té vincles molt forts amb el capitalisme espanyol. La novetat de la situació és l'important suport que la idea de la independència està trobant entre el jovent i alguns sectors de la classe obrera, el que expressa de manera distorsionada la seva protesta contra la crisi i l'odi al govern del PP, malgrat sota la direcció del nacionalisme burgès i petitburgès davant l'absència d'una alternativa de classe que marqui una sortida als greus problemes socials.

El caràcter reaccionari de CiU i de la burgesia catalana

No cal dir, no dipositem cap confiança en la burgesia nacionalista catalana, que de cap manera juga un paper progressista. Encara que sectors de la mateixa juguen ara amb aquesta idea, mai no ha estat independentista. La burgesia catalana sempre ha emprat demagògicament el sentiment nacional sa dels treballadors i de la petita-burgesia per aconseguir condicions més favorables de Madrid per a l'explotació dels “seus” obrers i compartir el menys possible amb els seus còmplices espanyols dels beneficis d'aquesta explotació. El seu sentiment nacional, com el de la burgesia espanyola, té un caràcter capitalista, de rapinya i egoista.

A l'hora de la veritat, quan s'ha vista davant la disjuntiva d'escollir entre els interessos de la seva classe i la defensa de les llibertats nacionals catalanes, sempre ha triat els seus interessos de classe. El millor exemple d'això va ser quan Francesc Cambó, màxim dirigent de la Lliga Regionalista, va donar suport i finançar Franco durant la Guerra Civil.

Històricament, ambdues burgesies sempre han exacerbat les diferències nacionals per a desviar l'atenció de les masses treballadores dels seus problemes i donar la culpa dels mateixos, respectivament, a espanyols i catalans. D'aquí que l'actual situació d'enfrontament a través dels governs de CiU i del PP, enmig de l'aguda crisi econòmica que patim, els va bé per aconseguir aquest objectiu.

La realitat és que les burgesies espanyola i catalana van actuar conjuntament contra els seus propis pobles des de la restauració democràtica, donant suport a les polítiques anti-obreres i antisocials que s'han succeït durant anys.

CiU va donar costat al Govern d'Aznar de 1996-2000 quan aquest es trobava en minoria parlamentària, i va votar les seves lleis reaccionàries. En el Parlament de Catalunya, CiU va pactar amb el PP els pressuposts del 2011 i del 2012, amb brutals retallades socials, els mateixos que ara segueixen vigents (prorrogats per CiU i ERC). Amb Rajoy, CiU va donar suport a la reforma laboral del PP, i va introduir una esmena a la mateixa que reduïa a un any el màxim termini de vigència automàtica dels convenis col·lectius si no se'n signava un de nou (posant fi a la continuïtat automàtica indefinida del conveni anterior fins a la signatura d'un de nou, l'anomenada ultra activitat), quan el projecte original establia un termini de fins a dos anys de negociació. CiU també va col·laborar amb esmenes a la recentment aprovada Llei de Costes, que habilita una nova depredació immobiliària dels nostres espais naturals. La llei educativa catalana va inspirar qualcuns dels aspectes més reaccionaris de la Llei Wert d'educació, com el nomenament dels directors per part de l'administració i l'avaluació dels instituts, amb premis i càstigs, segons els seus resultats acadèmics i financers.

Si qualcú ha espoliat el poble català, ha estat l'entorn de CiU. En cap lloc de l'Estat espanyol com a Catalunya hi ha tantes fundacions i corporacions, privades i semi-privades pagades amb diners públics, sens gairebé cap control. La sanitat està pràcticament en mans d'aquestes fundacions. A començaments dels anys 80, l'extinta Banca Catalana, controlada per l'honorable Pujol, va fer fallida amb un deute de centenars de milers de milions de pessetes, que van ser sufragades pel govern central de Felipe González. La corrupció del PP només és comparable a la de CiU. Allà estan els casos de Fèlix Millet, que va saquejar el Palau de la Música de Barcelona amb donatius milionaris cap a CiU i a partits independentistes (com el Partit per la Independència, d'Àngel Colom, escindit d'ERC), el cas Pallerols, o els donatius de la constructora Ferrovial a CiU (5,1 milions d'euros) per garantir-se contractes lucratius.

El govern de CiU va ser un dels més diligents en aplicar les polítiques d'atacs a la despesa pública i als drets socials, i ha reprimit amb duresa la protesta social (desallotjament de Plaça Catalunya el setembre de 2011, vaga general del 14-N on una manifestant va perdre un ull, etc.). Ha sigut el seu creixent desprestigi social el que l'ha conduït a pujar-se al carro sobiranista per a desviar l'atenció de la població i ampliar el seu suport popular. Va tractar d'emprar les protestes multitudinàries de l'11 de setembre de 2012, com tracta de fer-ho també enguany, per aparèixer com la víctima i culpar de tots els problemes a “l'espoli espanyol”.

En realitat, la majoria dels qui participen en aquestes mobilitzacions no només reclamen el dret a decidir, sinó oposar-se a tots els efectes de la crisi capitalista i copejar a qui consideren el seu major enemic, el govern de la dreta de Rajoy.

Així, per exemple, és significatiu que en el darrer Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (realitzat entre maig i juny d'enguany), l'aclaparadora majoria dels catalans consultats consideraven que els problemes més importants que té Catalunya són de caràcter econòmic o social (atur, precarietat laboral i crisi econòmica sumen un 61,1% de les respostes). La insatisfacció amb la política representa un altre 12,4%, mentre que els que consideren que el problema més important de Catalunya són les relacions amb l'Estat espanyol o el sistema de finançament només sumen el 15%. Quan se'ls demana quin partit creuen que pot donar una millor resposta al problema que consideren més important, el 43,9% respon “cap”, i l'altre 14,2% “no ho sap”. Només un 12,4% creu que és ERC, el primer partit de la llista.

Quan la mateixa enquesta pregunta per la intenció de vot en un referèndum per la independència, el 51,6% diu que votaria a favor (amb un 23,4% en contra i un 15,3% d'abstencions). Però quan immediatament es pregunta per l'impacte que creuen que una Catalunya independent tindria sobre el seu nivell de vida, el 51,2% diu que milloraria (amb un 21,9% que creu que seria pitjor i un 17,9% que creu que seria igual).

D'aquestes xifres només es pot extreure una conclusió: el que prima en l'opinió pública catalana no és la defensa de la independència, sinó la cerca d'una sortida a la crisi econòmica. El fet que aquest sentiment hagi estat capitalitzat pels partits nacionalistes burgesos i petitburgesos, amb la idea que la sortida de la crisi és un estat propi, és en gran mesura el resultat que els dirigents dels partits de l'esquerra no hagin sabut oferir cap alternativa i no s'hagin desmarcat clarament del nacionalisme de CiU-ERC.

A CiU li va sortir malament la jugada de les eleccions anticipades d'octubre de 2012, quan va perdre suport electoral a favor d'ERC, que apareixia com el defensor més conseqüent del sobiranisme català. Actualment, ERC supera a CiU en intenció de vot, pel que CiU te difícil recular i es veu obligada a seguir endavant en el seu reclam d'un estat propi per a Catalunya.

Però la deriva pro-independentista de la direcció de CiU està creant greus problemes interns i una amenaça d'escissió. CiU està formada per dos partits, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), d'Artur Mas, que explota de forma més demagògica el sentiment nacional de la petita i mitjana burgesia catalana; i Unió Democràtica de Catalunya, de Duran i Lleida, portaveu de CiU al Congrés, que expressa els interessos d'un sector del gran capital català que manté vincles pròxims amb la dreta i la burgesia espanyola, i és obertament anti-independentista. Si bé, CDC és la part majoritària de CiU i és la que està imposant la línia política de la coalició.

Diada-2013-masiva-manifestación-por-la-independencia-catalanaUna Catalunya independent pròspera i avançada?

CiU i ERC estan llançant plans fantasiosos sobre els avantatges d'una Catalunya independent. Parlen de “l'espoli espanyol” per les transferències netes de Catalunya a la resta de l'Estat que, segons diuen, equivalen al 8% del PIB català, 16.000 milions d'euros; malgrat que estudis més seriosos ho rebaixen a 11.000 milions. Però la Comunitat de Madrid transfereix a l'Estat un percentatge similar del seu PIB, el 7,23%. És que Espanya també li roba a Madrid? És ridícul fer-se aquesta pregunta.

La realitat és que la riquesa no la crea abstractament un territori, Catalunya o l'Estat espanyol. El 80% de la riquesa la generen els treballadors assalariats, a través de l'explotació capitalista. Ells són el seu vertader propietari.

I la generació d'aquesta riquesa depèn en gran part del mercat espanyol, on el gran capital català necessita col·locar les seves mercaderies, assortir-se de matèries primeres, crèdit i mà d'obra. En realitat, les regions “riques” van necessitar a les regions “pobres” per a desenvolupar-se, com els països rics necessiten als països pobres i els seus recursos. Sense l'aportació massiva de mà d'obra immigrant durant dècades, Catalunya, Madrid o el País Basc mai haurien assolit el seu desenvolupament actual, el que han d'agrair en gran part a la pobresa relativa d'altres regions de l'Estat (Andalusia, Extremadura, Castella, Lleó, Múrcia).

És fals dir que els catalans serien els amos d'una Catalunya independent, com tampoc ho són els espanyols de l'Estat espanyol. Els vertaders amos d'una Catalunya “independent” serien el gran capital multinacional, el gran capital espanyol (que encara seguiria controlant parts importants de l'economia catalana, com succeeix actualment) i el gran capital Català. Però l'única sobirania que ens interessa als treballadors és la que posi les fàbriques, els bancs, la terra i els serveis públics en mans del poble. Això implica una sortida anticapitalista, l'expropiació de la gran burgesia sota el control democràtic dels treballadors, res més lluny de les intencions dels nacionalistes burgesos i petitburgesos de CiU i ERC. Ambdós partits foren i són profundament anti-obrers. ERC va jugar un paper perniciós en reprimir i soscavar la revolució social que dugueren a gran escala els obrers catalans el 1936-1937.

Els qui imaginen una Catalunya independent democràtica, pròspera i avançada es duran una amrga sorpresa. Catalunya no quedaria immune als efectes de l'actual crisi capitalista, la major en 80 anys, i que està lluny d'acabar. Al que han d'afegir-se els efectes del desordre econòmic que li provocaria la seva amputació de la resta de l'Estat espanyol amb qui té establerts llaços econòmics complexos des de fa segles. A més, hauria de fer-se càrrec de la seva part del deute públic estatal, i rescatar els seus propis bancs i empreses amenaçats de fallida. Necessitada de capital i inversions estrangeres, Catalunya seria presa per inversions multinacionals que la relegarien a ser una colònia de distintes potències imperialistes (Alemanya, Xina, França).

Sota l'hegemonia nacionalista burgesa, moltes conquestes socials serien sacrificades, amb l'argument que s'ha de fer pinya per treure el país endavant, i s'escapçarien els drets democràtics per a reprimir les consegüents protestes socials. L'esquerra i el moviment obrer de classe serien demonitzats, titllats “d'espanyolistes” i de promoure “l'enfrontament entre catalans”.

De la mateixa manera, tot el que fes olor de català i basc a la resta de l'Estat espanyol seria satanitzat, atiant encara més els odis nacionals. El cop econòmic i moral sofert pel capitalisme espanyol amb la secessió de Catalunya seria emprat contra els obrers espanyols. L'endemà, per a desviar els efectes d'una aguda crisi social i econòmica, no estaria descartat que els reaccionaris generals espanyols ideessin un atac militar contra Catalunya, desfermant-se un infern entre ambdues zones. En paral·lel, una situació similar podria declarar-se al País Basc.

No es pot jugar amb la qüestió nacional. L'exemple del desmembrament de Iugoslàvia a finals dels anys 90, amb la seqüela de guerres civils, neteja ètnica i destrucció del que era un estat relativament avançat, ha de ser un recordatori permanent per a la classe obrera i el jovent revolucionari de Catalunya i de l'Estat espanyol.

L'alternativa no és la lluita per establir petits Estats independents, separats i inviables, sinó la lluita unida de tota la classe obrera de l'Estat espanyol contra la burgesia espanyola i les burgesies nacionalistes, per a establir una Federació Socialista de les nacionalitats ibèriques. Els treballadors de la SEAT, de la Nissan, els joves dels barris obrers del cinturó industrial de Barcelona, tenen més en comú amb els miners d'Astúries, els jornalers andalusos, els joves dels barris obrers de Madrid o Bilbao, que amb els burgesos catalans de Pedralbes i Sant Gervasi. Els Isidre Fainé, Millet, Carulla, Godó, Piqué són els germans de classe i tenen els mateixos interessos que els Botín, Koplowitz, Villar Mir, Armancio Ortega, Joan Roig i altres. I no és per casualitat que Joan Rosell, president de la patronal espanyola CEOE, hagi estat abans president de la patronal catalana, Foment del Treball. Tampoc ho és que un dels seus antecessors a la CEOE, Carles Ferrer i Salat, hagi estat president del poderós grup de pressió empresarial català Cercle d'Economia.

1233842690 0No existeix cap sortida sota el capitalisme

En realitat, no hi ha cap sortida pels treballadors espanyols o catalans en un Estat espanyol o Catalunya capitalistes.

L'origen de la crisi no és a Catalunya, Espanya o Europa, sinó en la propietat privada dels mitjans de producció, en supeditar l'economia a la consecució de beneficis per a una minoria de grans capitalistes i banquers que es barallen i disputen els mercats i beneficis, atiant odis nacionals i ètnics, com gossos disputant-se un os.

Avui dia, tots els països i continents estan fermats a un únic mercat mundial del qual ningú pot fugir, ni tan sols els països més forts i poderosos. El desenvolupament de les forces productives fa temps que va sobrepassar l'estret marge de les fronteres nacionals i reclama la necessitat de planificar els recursos productius del planeta en interès del conjunt de la humanitat, escombrant les fronteres nacionals, com va fer el capitalisme en el passat escombrant les velles fronteres internes del particularisme feudal (regnes, comptats, marquesats, principats, etc.) per a formar mercats nacionals unificats en cada país.

Els obrers de tots els països tenen més en comú entre ells mateixos que amb els grans capitalistes dels seus països, que es conlliguen entre ells per a atacar els treballadors i els processos revolucionaris que aquests impulsen, per a desfermar guerres imperialistes, i per a enfonsar el planeta en un caos i barbàrie capa cop majors. La divisa del moviment obrer mundial sempre va ser, és i serà: Proletaris de tots els països, uniu-vos!

De fet, la crisi capitalista està exposant la podridura d'aquest sistema, creant condicions molt favorables pel desenvolupament de la consciència de la classe obrera cap a una sortida socialista de conjunt per a l'Estat espanyol, que tindria un impacte immediat a Europa i més enllà. Per això, tots els intents de les burgesies espanyola i catalana d'edificar un mur de separació entre els obrers de Catalunya i la resta de l'Estat, de propiciar recels mutus i de fomentar el xovinisme i l'arrogància nacional d'uns contra els altres, són completament reaccionaris i han de ser combatuts per l'esquerra espanyola i catalana de forma resolta.

La responsabilitat de l'esquerra

Dit això, una gran responsabilitat en l'auge del nacionalisme català i espanyol que veim desenvolupant-se roman en les direccions dels partits de l'esquerra estatals i dels sindicats. Els partits obrers tradicionals (PSOE-PSC, PCE-PSUC), que eren majoritaris a Catalunya a començaments de la Transició, van abandonar la defensa del dret a l'autodeterminació i la lluita pel socialisme, permetent al nacionalisme aixecar en solitari la bandera dels drets democràtic-nacionals que enarboren en èpoques de crisi per desviar les lluites i aspiracions dels treballadors. Per a pitjor, sectors del PSC i d'Iniciativa per Catalunya (vinculada en l'àmbit estatal amb EU) han decidit anar rere el carro del nacionalisme, anant a rossec de les maniobres de CiU-ERC.

Això es veu agreujat per la desmobilització dels sindicats de classe, UGT i CCOO, a Catalunya i a escala estatal, deixant sense perspectives d'un canvi real en la situació a les masses treballadores, el que adoba a Catalunya la demagògia nacionalista d'una sortida independentista com una falsa via d'escap per a solucionar els problemes socials.

artur mas y junquerasL'estratègia de CiU i ERC

Tot i les expectatives creades, és inevitable que en un moment donat CiU i ERC traeixin aquestes il·lusions. I això ja està començant a succeir. En realitat, tant CiU com ERC estan embarcats en un joc cínic del qual no tenen ni idea de com acabarà.

Després d'insistir durant mesos que el 2014 es convocaria un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya, ho reconegués o no el Parlament i el govern espanyol, ara el president de la Generalitat, Artur Mas, ha declarat que si les institucions espanyoles es neguen a validar la consulta, la retardaria dos anys, fins al 2016, per fer-la coincidir amb les eleccions autonòmiques catalanes. ERC, per la seva banda, insisteix en què el referèndum se celebrarà i que Catalunya serà independent el 2014, si o si. Però si ja era difícil i problemàtic proclamar unilateralment la independència de Catalunya sense un acord amb l'Estat espanyol i la Unió Europea (que no l'acceptarien en cap cas), per no parlar de les dificultats operatives per dur-la a terme, molt més ho serà un cop el bloc pro-independentista majoritari, CiU i la Generalitat, ha decidit que “postposarà” dos anys la consulta. Una consulta que, en rigor, podria ser ajornada indefinidament fins a quedar sepultada en l'oblit.

Lamentablement, els nacionalistes petitburgesos d'ERC s'han cregut les seves pròpies promeses i discursos. Han quedat enredats en la perfídia de CiU, en la que és tan experta, i ara tindran moltes dificultats per explicar a les seves bases com desfer el camí començat, després de fomentar tantes expectatives.

El que més preocupa les burgesies espanyola i catalana és la posta en marxa d'un moviment de masses que pugui, en determinat moment, escapar-se de control. I està clar que darrere de l'anunci de Mas de postposar la consulta independentista estan les pressions del sector decisiu de la burgesia catalana, que pensa que aquest joc ha arribat massa enfora i se li ha de posar punt i final.

Sobretot, la burgesia catalana tem l'efecte sobre els seus negocis de la inestabilitat política que pugui generar la deriva independentista de CiU i ERC. Això és el mateix que diu el diari El País, portaveu del sector més intel·ligent de la burgesia espanyola, en la seva Editorial del 6 de setembre: “Que les cúpules empresarial i financera estaven molt preocupades per la deriva del Govern català era un secret a veus. Per això, les paraules de Mas haurien de tranquil·litzar un important sector de la societat catalana.” (No en 2014. Artur Mas echa el freno a la disparatada agenda del independentismo catalán. Divendres, 6 de setembre de 2013).

Al cap i a la fi, l'interès de la burgesia catalana en tota aquesta situació era arrencar a la burgesia espanyola millors condicions de finançament, rebaixa d'imposts, etc. pel seu exclusiu interès, amb la contrapartida d'aprofundir l'ajustament i l'empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora de Catalunya i de la resta de l'Estat. Com diu El País en el mateix article Editorial amb un cinisme inigualable: “És evident que entre la independència i l'statu quo actual hi ha una variada gamma cromàtica que la política i la negociació han d'encarregar-se de mostrar amb tota la seva riquesa de possibilitats i matisos” (Íbidem).

Aquesta nova situació podria conduir a una ruptura dels acords parlamentaris CiU-ERC, i CiU hauria de governar en minoria recolzant-se en el PSC i el PP per a completar la seva legislatura a canvi d'aparcar la seva agenda sobiranista i de signar un nou acord fiscal amb l'Estat espanyol més avantatjós per a Catalunya del que té actualment, com acabem de mencionar.

No debades, durant un temps, CiU (amb ERC o sense) tractarà de perllongar aquesta situació de tensió, per mers fins electorals i per a preservar les seves bases socials de suport, a fi de desentendre's de la seva responsabilitat pels ajustos del govern català i de culpar dels mateixos al govern central.

Una Catalunya independent socialista?

Com dèiem anteriorment, la composició social i política del moviment nacionalista català no és homogènia. A part de les capes burgeses i petitburgeses representades per CiU i ERC, existeix un fort component del jovent, les capes mitges progressistes i d'alguns sectors obrers avançats que veuen en l'independentisme una via per a canviar la realitat. Per exemple, els companys de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), a part de la seva ideologia nacionalista, es reivindiquen com anticapitalistes i tenen fortes crítiques a CiU i ERC i la burgesia catalana. Laplataforma anomenada Processo Constituent va proposar davant l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), organitzadora de la cadena humana a la Diada d'enguany, rodejar amb cadenes humanes seus de bancs i grans empreses, cosa que va ser rebutjada pels dirigents de l'ANC, propers a CiU i a ERC. A la protesta, Processo Constituent ha decidit fer el seu propi acte a la Diada rodejant la seu de La Caixa amb la consigna “pel dret a decidir del 99%”, en referència al 99% de la població que sofreix la política de l'1% més ric de la societat.

Aquests sectors d'esquerra i anticapitalistes del nacionalisme català tenen molts punts de contacte amb els seus germans de classe de la resta de l'Estat i hauríem d'estar lluitant plegats pels mateixos objectius d'acabar amb la dictadura dels grans bancs i empreses, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat.

En aquest sentit, aquests sectors i les seves capes de dirigents es troben immersos en una contradicció. Per exemple, els companys de les CUP ens haurien d'explicar com faran avançar les seves idees anticapitalistes dins del moviment nacionalista català mentre vagin de la mà dels nacionalistes burgesos de CiU i ERC, els mateixos que estan aplicant dures mesures d'ajustament contra els treballadors i joves catalans. Hi ha hagut declaracions de dirigents de les CUP afirmant que estar disposats a entrar en un govern amb CiU. També estan participant amb CiU en els preparatius de l'11 de setembre d'enguany, en lloc de denunciar la hipocresia i cinisme del nacionalisme burgès català, que només defensa els interessos dels empresaris i banquers contra els quals les CUP diuen lluitar, si no que ara es preparen per a trair les expectatives generats en el moviment independentista.

Per altra banda, els objectius polítics de les CUP i d'altres sectors del nacionalisme d'esquerra català també alimenten expectatives equivocades. La teoria del “socialisme en un sol país” ja va ser duita a la pràctica històricament. I va fracassar miserablement, com demostra l'exemple de l'antiga Unió Soviètica en romandre aïllada, que va acabar col·lapsant al ser incapaç de fugir all domini del mercat mundial i després de degenerar en un monstruós estat burocràtic totalitari. I això, malgrat que l'URSS tenia una mida colossal, era de fet un subcontinents, i comptava amb una quantitat extraordinària de recursos. Molt menys viable seria, llavors, una Catalunya “socialista” aïllada. El socialisme, o és internacional, o és res.

També és convenient assenyalar que el triomf de la revolució socialista a Rússia el 1917 es va poder aconseguir sota la condició de la lluita unida dels obrers i camperols de totes les nacionalitats que componien l'Imperi rus contra l'autocràcia tsarista i contra les burgesies nacionals aliades a ella i a les potències imperialistes. Quan els bolxevics prengueren el poder, varen concedir el dret a l'autodeterminació a totes aquestes nacionalitats, i l'aclaparadora majoria va escollir mantenir-se dins la recentment constituïda Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

Així i tot, ja hem explicat abans com les condicions objectives immediatament després d'una hipotètica Catalunya capitalista independent no serien les més favorables per a lluitar pel socialisme a Catalunya, sinó pitjors per a qualsevol clam de transformació social.

1352588928164Les tasques de l'esquerra

Dins aquest context, la militància d'esquerra, i Esquerra Unida en particular, hem de jugar un paper decidit per combatre les idees nacionalistes i forjar llaços d'unitat entre la classe treballadora de tot l'Estat per damunt de les diferències nacionals. De fet, EU ha declarat recentment el seu suport al dret d'autodeterminació de Catalunya. Això representa un gran pas endavant, i EU hauria d'actuar en conseqüència.

Els activistes als sindicats han de posar en primer plànol la necessitat de respondre a cada atac dels governs de Madrid i Barcelona contra els drets socials i laborals, i vincular-ho a la necessitat de transformar els sindicats. Afortunadament, la burgesia nacionalista no ha pogut rompre la unitat sindical que vincula la classe obrera catalana (a través d'UGT, CCOO i CGT, principalment) amb la resta de l'Estat. De fet, la classe obrera catalana ha estat en el primer lloc de combat en cada vaga general convocada en els darrers dos anys. La lluita contra els efectes de la crisi capitalista ha de quedar assegurada en mans dels treballadors contra els seus enemics a Madrid i Barcelona.

En el que respecta la lluita política, la nostra labor ha de ser doble. A Catalunya, hem d'insistir en la necessitat de mantenir la unitat de la classe obrera a tot l'Estat per a lluitar per la transformació socialista de la societat, combatent les il·lusions independentistes; i a la resta de l'Estat hem de combatre el nacionalisme espanyol reaccionari i defensar el dret del poble català a la seva autodeterminació. Només així podrem guanyar-nos la confiança de la població treballadora catalana que recela de l'arrogància del nacionalisme espanyolista.

La nacionalització dels monopolis, bancs i latifundis a tot l'Estat i la planificació democràtica de la producció, juntament amb la més àmplia autonomia per a cada nacionalitat i regió per a la implantació del pla i la supervisió de tots els projectes socioeconòmics i culturals, assentarien les bases per a solucionar tots els problemes socials generats pel capitalisme mitjançant la convivència fraternal de tots els pobles i regions que integren l'Estat espanyol, en peu d'igualtat.

Les vertaderes tradicions dels treballadors catalans, com al País Basc i a Galícia, no són nacionalistes, sinó socialistes i comunistes. L'agitació audaç d'una alternativa socialista clara, farà reviure aquestes tradicions i posarà a l'ordre del dia la lluita pel socialisme a l'Estat espanyol en els anys per venir.